Ir al contenido principal

FIFA13 i la generació Playstation.

Escrit per Tito Fumetti.

Em trobo embolicat en una llarga cua enmig del centre comercial. Em sento estrany, no sóc partidari d'aquests rotllos consumistes, com esperar hores per tenir el millor Ipod en el dia del seu llançament o coses per l'estil. No ho faria mai, això pensava fins avui i aquí estic esperant per un Fifa13 acabat de sortir de fàbrica. 
Després de diversos minuts d'espera recorro a pensar en els meus nens, que porten mesos pendents d'aquest dia, i aconseguir rescatar una mica de paciència fins que m'atenguin a la botiga de videojocs. A la fi, torno a casa amb l´objecte que aixeca tantes passions entre els meus: un cd amb un Messi gravat a la portada i que promet hores i hores de sofà i consola.

Aviat observo com els nens s'ho passen d'allò més bé amb el joc nou i una curiositat intensa m'envaeix amb força inesperada. Sempre he estat futboler i Messi em pot. Poques vegades algú ha aconseguit unir l'essència d'aquest esport en tan pocs quilos de persona. És únic. I suposo que la gent d'EA Sports també ho sap. 


Per això mateix, la seva figura cridant un gol estampada a la caixa del cd del Fifa13, es converteix en la millor invitació a provar sort amb el comandament de la consola.


Als 45 minuts d'haver tornat de la botiga, ja estic tirat al sofà de casa intentant guanyar al Madrid de Mourinho. Els vuit botons del comandament es converteixen en 45, per la meva malaptesa natural en aquestes àrees de la coordinació motriu, però igualment estic per la tasca. Ronaldo em passa per les bandes i xuta a porteria des de la meitat del camp i el pitjor és que sempre marca. Això no és per a mi, penso ... però prossegueixo en els meus intents per encara que sigui descomptar aquest 0-3 de els blancs en el meu camp. És impossible, penso.

El hiperrealista avatar de Lionel Messi al Fifa13.

Després del novè gol en contra, em dono per vençut, llanço el comandament a l'extrem del sofà i em retiro mastegant paraules poc elegants. Els nens riuen, saben que estic vell per això. És possible, mai m'he considerat de la generació Playstation. Ells sí que ho són. Estimen el Fifa13, encara que ni els interessi molt veure un partit de futbol de la realitat. Ni per la tele i menys al camp. És estrany, però és així. Com si el virtual es mengés tota la resta. El sofà és gairebé com un lloc sagrat. La tele i la consola també ho són. Dóna una mica d'esglai, veritat?


Se que molts científics han estudiat la influència dels videojocs en la conducta dels nostres nens últimament. I tot i les meves sospites més fosques, pocs s'atreveixen a relacionar-los amb algun trastorn en concret. En veritat, la meva experiència personal m'indica que certament generen força ansietat i fins alguna síndrome d'abstinència. Per algun motiu, l'ús de la consola es converteix en la moneda de canvi en moltes negociacions que els pares tenim a casa amb els nostres fills. "Si no estudies prou, no tindràs consola aquesta setmana". Per alguna cosa serà, oi?



Moltes vegades sento que ells dediquen un temps massa elevat a aquestes activitats. I que releguen altres que significarien un millor desenvolupament intel·lectual o fins i tot físic, com la pràctica d'un esport en el món real. Està en nosaltres, permetre o regular el temps de consola a casa nostra, però, el Messi ens ho posa difícil. Cal dir-ho.








Comentarios

Entradas populares de este blog

EDUARDO CHAPERO JACKSON . A contraluz

Una entrevista de Ana Díaz. Eduardo Chapero-Jackson , cineasta madrileño y guionista de los tres cortos más premiados del cine europeo, acaba de presentar “A contraluz” , una trilogía que reúne sus laureadas creaciones “Contracuerpo”, “Alumbramiento” y “The End”. Tres en uno, tres historias, tres cortometrajes que exploran la naturaleza humana, tres emocionantes relatos sobre personas que se enfrentan a situaciones límite en sus vidas. Aprovechamos este inminente estreno en las salas comerciales, para entrevistar al creador. Por qué has elegido el lenguaje de los cortos? El cortometraje es un formato precioso, proporciona una libertad y una creatividad que a veces es difícil de encontrar en el largo. Igual que la novela y el cuento en la literatura, el largo y el corto en el cine enriquecen cada uno a su manera el medio. Lo que también está claro es que abordar un largometraje sin experiencia previa, en mi opinión es una osadía. Hacer cine es muy complicado y difícil, más vale

CARCEL O INFIERNO. Los lúgubres penales venezolanos.

Escribe Lilian Rosales de Canals. Los ritmos se hacen cómplices junto a la jerga carcelaria de negociaciones, emboscadas y venganzas. Códigos de honor rotundamente desconocidos reinan entre  pasiones humanas, el ser humano se abandona a las inclinaciones de su vida afectiva. Todo esto y un poco más queda expuesto en el minucioso trabajo de animación de Luidig Ochoa , un joven ilustrador venezolano que tras las rejas experimentó la intensidad de las cárceles de aquel país y cuyo innato talento para el dibujo le ha bastado para armar la serie de animación Cárcel o Infierno que dispone de 11 capítulos en YouTube . Su apego a la realidad aunado a la excelente estética que consigue, le ha valido para sumar más de un millón de visitas. Su usuario en Twitter @luidigalfo cuenta con más de 36.500 seguidores. Pero la intención de Ochoa , lejos de hacer apología del delito, es la de mostrar lo extremo de aquella bizarra experiencia tanto para los presos como para sus familiares, mientras

MAFIA EN CATALUNYA. Se consolida la Camorra italiana en el país

El profesor de Historia Contemporánea de la Universidad de Palermo,   Giuseppe Carlo Marino , se refirió en su libro “Historia de la Mafia” (2002) a esta organización delictiva como “un poder en las sombras" , no sin razón, y citó las palabras de un párroco del lugar: "El siciliano siempre ha sentido al Estado como un extraño que no interviene para hacer justicia contra la afrenta recibida" . Este testimonio explica cómo se convierte il capo en la persona capaz de hacer justicia rápida y efectiva, bajo la premisa de que la familia es sagrada y el único lugar seguro. Este precepto ha favorecido una moral de la resignación, la obediencia y la complicidad. Y una única ley basada en el silencio: la omertà.